PLATGES INCREIBLES I RIO DE JANEIRO

Cal dir que aquesta és l-última entrada al bloc dels tres que es fa des de Llatinoamerica. Han passat molt rapid els 4 mesos i mig i ara, vist en perspectiva, el que queda del viatge és increible. Expericencies viscudes, realitats conegudes, cultures, indigenes, cariocas, gauchos, rons amb cola, fernets, san pedros, caipirinhas, paisatges espectaculars, salars, muntanyes de 4000, 5000, 6000 i 7000 metres, deserts, Bolivia, increible Bolivia, extensions increibles, planes,  rius enormes, selves, platges….són tantes i tantes les coses que sempre més quedarà en la memoria. Llatinoamerica és interessant per moltíssimes coses i contant amb la gran quantitat de putades que han arribat a patir i que encara estan patint, l-únic que es pot fer quan coneixes aquestes terres és tenir una mica d-ampatia i per sobre de tot ser coincient de la hisòria  viscuda, passada i actual.

Després de fer el meu rècord de viatge de 25 h viatjant (22 al bus d-Iguazú a Rio i 3 més de Rio a Angra) vaig arribar al meu destí. Ilha Grande. Una illa gairebé perfecte que queda a uns 200 km de Rio. En aquesta illa hi vaig trobar el què hi anava a buscar. Tranquilitat, calma, relax i unes vacances d-aquelles de no fotre ben res. Van ser uns dies de tumbar-se, escoltar música, llegir, llegir molt, ara al sol, ara a l-ombra, ara a l-aigua, ara a fora. Vaig arribar dimars a l-illa i el dijous havia de marxar. Al final l-Illa em va atrapar i m-hi vaig quedar un dia més (si hagués tingut més temps m-hi hagués quedat una setmana més). La primera tarda, reconeixement de l-illa i una tarda tranquila a una platgeta a la vora. El dimecres vaig fer una caminada passant per selva, on t-hi trobabes uns colegues molt xics, uns monos diminuts, i per platges fins que vaig arribar a la Praia Lopez Mendeza, una platja inmensa de sorra blanca. Sort que vaig decidir quedar-me un dia més perquè va ser el dijous quan vaig cumplir les meves expectatives de l-Illa. Em vaig ficar les ulleres i el tub (allò que popularment es coneix com a fer snorkel) i vaig nedar entre coralls, peixos de tots colors i tortugues. Aquí em vaig adonar realment que sense pressa no existeix el temps.

Després de 4 dies de desconexió, només calia entrar a una de les ciutats més boges i amb més caos de les que hem estat aquest temps per tornar a la realitat. Entrar a Rio és quelcom increible. Primer perquè només d-entrar ja et trobes inmers en una Favela enorme i després perquè el caos circulatoria que es forma als carrers és enorme. Després de buscar i rebuscar vaig trobar allotjament a Copacaabana.

A Rio doncs…gairebé no he tingut temps de fer res. Vaig arribar, vaig buscar allotjament i res. L-endemà, una mica en contra de la meva voluntat, però essent aquesta l-única manera de fer una visita per els racons més simbòlics de Rio, vaig contractar un tour que em va dur als punts d-interés de Rio. De manera que vaig passar per el Cristo de Corcovado, el Maracanà (tampoc és tant gran com diuen eh!), el sambodromo, la catedral (una catedral mai vista -mireu les fotos- tan poc catedral…) i per últim l-Urca i el Pan de Azucar, les dues muntanyes típiques de Rio on s-hi puja amb teleferic. Tot això passant per el centre de la ciutat, Santa Teresa (antic barri de colonitzadors i l-únic que té tramvia), alguna que altre favela…etc. I tot això en un mínim temps de 4 hores. Rio és una ciutat molt interessant, té un pilot de coses per veure, per fer, per gaudir, però amb un dia no es pot fer tot. Això sí, és una de les ciutats on hi he pogut veure més miseria, més pobresa, més contrast. Brasil és un paìs completament vengut a les grans corporacions yankes, cosa que provoca aquesta desigualtat social en ciutats monstres com Rio de Janeiro i Sao Pablo.

Aquí, més que en qualsevol lloc, se sent, es viu, es nota i es respira la desgracia que ha causat el capitalisme. Des dels seus inicis neoliberals fins a la forma actual de grans corporacions, el capitalisme, amb moltes i molt diverses banderes d-estats, ha explotat, robat i contaminat els rius, les terres i el subsol llatinoamericà i ha arrancat a moltíssimes persones del seu lloc d-orígen per a utilitzar els seus braços com a motor d-explotació i enriquiment. S-els hi ha robat la terra i s-els ha fet ser còmplices de tots els robatoris. Els responsables de tot això han quedat gravats als llibres d-història com a personatges cèlebres dignes de memòria o acualment exercèixen els seus delictes sota el nom de grans marques corporatives cosumides munidalment.

Agraeixo moltíssim haver llegit Eduardo Galeano i el seu llibre -Las venas abiertas de America Latina- que m-ha ajudat a veure aquest continent des d-una altre perspectiva.

No asistimos a estas tierras a la infancia salvaje del capitalismo, sino a su cruenta decrepitud. El subdesarrollo no es una etapa del desarollo. Es su consecuencia. El subdesarrollo de América Latina proviene del desarrollo ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inmutable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.

Las venas abiertas de América Latina (Eduardo Galeano)

i el viatge….Puxa! Ya fue! Ara ja, només em queda, demà anar fins a Sao Pablo, dirigir-me a l-aeroport, dormir-hi, a les 6 del matí embarcar, arribar a Bogotà (just pq m-omplin la motxila de drogues dures), passar-m-hi ni més ni menys que 8 h i agafar un últim avió que em durà a la meva Catalunya, a la meva plana de Vic.

Així doncs fins dimars o fins pròximament. Moltíssimes gracies a tots els lectors del bloc que ens heu estat seguint en el nostre transcurs del viatge durant aquests 4 mesos i mig. Rondant per Perú, Bolivia, Argentina, Uruguay i personalment una miqueta de Brasil. Això s-ha acabat!