Bitllet obert

Introducció

Avui fa exactament un mes que vaig marxar de Varsòvia, per començar la continuació d’aquest viatge particular. Ha set un mes perfecte per trencar la monotonia de l’últim sospir hivernal. Durant aquest mes no he tingut molt temps per escriure i moltes menys possibilitats per preocupar-me de res. La mort del president polonès i altres alts càrrecs del partit conservador m’han agafat totalment desprevingut, però el volcà d’Islàndia m’ha enganxat de ple. Mentre mitja Polònia estava de dol i l’altre mitja es moria de fàstic perquè no trobava bars oberts, l’Erasmus s’ha despistat en un viatge de plaer per l’Europa Sud. A Itàlia, al talo de la bota, es d’on comença aquesta aventura hel·lènica. Però la motxilla que em poso a l’esquena la majoria dels dies de la setmana em recorda que aquest viatge ja fa temps que dura. De totes formes, per no confondre’m mes del que ja estic, aquest nou capítol comença al sud d’Itàlia i acaba a Atenes, però com que els viatges sempre porten imprevistos i una bona pila de sorpreses. El final ja no el podem situar a Atenes, sinó a Roma. Però espereu-vos perquè això no acaba aquí. A Varsòvia que és on actualment i tinc la meva cova, es una ciutat que m’omple de dubtes, per tant no estic segur que pugui dir que el viatge acabi a Roma. En conclusió i arribats en aquest punt, concloc aquesta introducció absurda amb un símbol d’interrogació que atravessa la meva vida des del principi fins al final.

1

Els paisatges es succeeixen, mentre avancem en direcció a les rocalloses de Meteoras. Passem per vinyes i olivars, creuem ports de muntanya i descendim les valls vorejant les conques fluvials. I mentre observo aquest paisatge de somni, quedo profundament adormit. El transportista que ens havia agafat a la carretera ens desperta tocant el clàxon sense parar mentre crida “malaka” com un posseït (expressió d’aquestes que els grecs utilitzen per tot). Acta seguit ens mira somrient i ens assenyala les muntanyes. Ja hem arribat als monestirs de Meteoras, i malgrat no haver vist mai res semblant, no puc evitar comparar-ho amb les muntanyes de Montserrat. Les agulles de roca s’alcen imponents cap al cel, i al capdamunt s’hi han construït desenes de monestirs que pengen al buit. Aquests monestirs es confonen amb el color de la roca, mentre que als seus peus s’obre un paisatge de valls frondoses on hi viuen tortugues i tot tipus de rapinyaires que es baten en duel amb els penya-segats. L’església ortodoxa ha aconseguit compenetrar-se totalment amb una geografia aresta, fent dels monestirs de Meteoras una ofrena religiosa i un mitjà per accedir a Deu. Meteoras, que en grec significa “suspès en l’aire”, ens ha convidat a desplegar les ales i llençar-nos al buit.

2

Ens acabem de retrobar amb una joia granadina que irradia felicitat. Son les 12 de la nit i, després d’una tarda fent autostop, hem aconseguit arribar a Salònica. Evidentment no hem menjat res, però no importa perquè estem tan emocionats que això es totalment secundari. Ens dirigim directament a la Universitat. A Grècia, la Universitat és dels estudiants. Se la senten totalment pròpia. No paguen taxes, tenen menjadors totalment gratuïts, els materials i llibres pagats i tots els caps de setmana utilitzen les seves instal·lacions per fer-hi festes. Però la festa d’aquest dissabte no era precisament com ens l’esperàvem. Només d’arribar a la universitat ja veiem que un contenidor d’escombraries crema al mig del carrer i a l’interior de la Universitat, considerada asil polític (on la policia no hi pot entrar sense un premis del rectorat), els estudiants estan molt enfeinats com per estar gaudint dels concerts; es dediquen a preparar els còctels molotov, carregar-se les butxaques de rocs i equipar-se per fer front als moviments de la policia.

Ja fa més d’un any que des d’Espanya observàvem com tota la joventut, guerrers d’Esparta, li plantaven cara a la ministre d’Educació, quedàvem impressionats quan ens parlaven dels mesos que feia que tenien les universitats totalment paralitzades i de les estratègies que utilitzaven per atacar les comissaries. Però la mort d’un jove d’Atenes en mans d’un policia va fer esclatar el polvorí i els moviments socials de Grècia van entrar en escena. Actualment, malgrat que la situació del país ha canviat radicalment des del desembre de l’any passat i els joves han deixat d’omplir les portades de la premsa internacional, em trobava dins de la universitat convertida en un forti dels estudiants.

De cop, no molt lluny des d’on estàvem observem com una ràfega de còctels molotov impacte a pocs metres dels agents antidisturbis. I en pocs minuts, el campus universitari queda cobert de gasos lacrimògens. Un dels estudiants que rondava per allà ens ofereix unes màscares per protegir-nos dels gasos i ens dona la benvinguda a Salònica.

3

Segons la mitologia grega, Prometeu va crear l’home del fang i li va donar vida a partir del foc diví. Una alegoria que pren molt sentit en la Grècia actual, on el foc s’ha convertit en el símbol de la revolta i desperta passions, però el seu us es castiga amb duresa. Com va castigar Hefesto, el símbol del foc, a Prometeu. Encadenant-lo en una roca on una àguila se li menjava el fetge.. El monopoli de la violència en mans de l’estat, actualment omple les presons d’ànimes creadores. Quan vindrà Hèrcules a matar l’aligot? Creieu que el govern grec aconseguirà desafiar els estudiants sense incendiar ciutats senceres?

4

Naveguem durant hores, quasi dies, sense mapa ni sense poder estimar-ne la velocitat, però a cada pas tot es transforma. No és un horitzó sense imperfeccions, sinó que en mig de l’Arxipèlag grec, tens la sensació de que mai deixaràs de descobrir noves terres desconegudes. Contínuament apareixen noves illes que des de l’horitzó s’alcen amb virulència sobre el nivell del mar i dibuixen perfils escarpats i solitaris. Son desenes d’illes les que ja han quedat a les nostres esquenes, i pel que sembla escara no es l’hora d’agafar el timó, sinó de que les corrents marines ens portin a la deriva. Ens queden tantes illes per conèixer.. Per que no perdre-s’hi? I si naufraguem, a quina de totes elles anirem a parar?

Nosaltres hem escollit una illa per fer-hi parada i fonda. Es diu Samothraki, està molt aprop de Turquia i es coneix per ser una illa de llibertins i hippies que es passen el dia celebrant orgies i prenent el sol. Era lògic decidir obrir la caixa de Pandora en aquesta illa. Tot i que està pràcticament deshabitada, es un autèntic paradís terrenal. Podria explicar moltes coses de Samothraki, però el que allí hi vam passar serà un dels meus millors tresors.

5

A Atenes, lluny de l’Acropolis i els carrers presos pel turisme de masses, hi ha un barri d’irreductibles. Al bell mig, el que havia set un parquing de cotxes, ara es una plaça ajardinada construïda amb l’esforç de tots els veïns i veïnes. On s’alçaven ruïnes que esperaven ser devorades per la rapinya d’especuladors immobiliaris, s’hi han construït els centres socials. I al carrer on la policia va matar al jove Alexis, cada nit i ploren les sirenes i s’escolten les Zorbes, harmonia de tristesa i lamentacions. La policia ja no entra al barri, però cada nit, els antidisturbis es despleguen per les grans avingudes que marquen el perímetre del barri. Avui és una nit tranquil·la, però la tensió que es respira en l’ambient és latent.

Papandreu no només ha declarat la guerra als anarquistes, sinó als professors, transportistes, pagesos… Va arribar a president amb un discurs de centre esquerra després de que l’anterior govern salves banc rera banc amb diner públic. Però ara que s’ha “descobert” la fragilitat de l’economia grega, qui salvarà l’estat de la seva crisi financera? De la nit a dia, els deutes de tercers s’han convertit en un problema de tothom. Els líders de la UE diuen que no deixaran que Grècia entri en bancarrota, però si Alemanya i França surten al rescat, li exigiran un sacrifici similar al que exigia el FMI als països amb grans deutes externes: retallar en tot tipus de prestacions socials a més d’un fort augment dels impostos i privatitzacions del sector púbic. Alguns economistes estan convençuts que Grècia s’està convertint en un experiment que consisteix en aprofitar el context de crisi econòmica i financera per aprofundir en les polítiques neoliberals. Papandreu va ser elegit sobre la base d’un programa de redistribució i de justícia social, però actualment està fent totalment el contrari.

El govern diu que està contra la crisi, però en realitat està atacant els drets dels treballadors. Per això les vagues seguiran, els anarquistes seguiran llençant molotovs i la ràbia contra un govern traïdor augmentarà. Si Grècia que te una forta militància als moviments socials i ha demostrat que saben com resistir cau, Espanya i els altres països del soterrani d’Europa també cauran.

Epíleg

Un volcà s’ha fet present a les nostres vides i hem hagut de traçar noves rutes. No serveix de res lamentar-se i llepar-se les ferides. Al cap i a la fi, haver de segui viatjant ja no és cap novetat. Des del vaixell ja observo la costa italiana i em dirigeixo sense preses cap a Rieti,  una petita ciutat de les muntanyes de l’interior d’Itàlia, on m’esperen grans quantitats de motzzarela, pesto i parmesà.

Continuarà…