Dijous 20 de Maig

Ja fa temps que practico el relat de les pròpies experiències. I avui em dona per pensar-me no en la meva pròpia persona, sinó més aviat en aquesta representació del meu mon que necessita ser expressat. No tant l’individu que juga amb el llenguatge, sinó en aquest segon jo que em pertany i que ha set construït en l’experiència de l’escriptura. Que no és el meu jo real, sinó una espècie de representació que està més enllà de la veritat o falsedat i que construeix esdeveniments passats en el present de l’escriptura.  Aquest intent desesperat d’escriure-li al meu altre jo em sembla que és lo més pròxim a un brot d’esquizofrènia que he tingut mai.

El meu altre jo no existeix per passar a la prosperitat ni molt menys. No vol habitar arxius polsegosos ni bases de dades. Això si que no . Potser viu per celebrar certes obres i victòries des d’un exili temporal incomprès per la majoria. Però no li agrada representar-se com un home d’Estat, ni com una tonta estàtua versallesca. Potser l’he creat perquè en l’exili temporal, discontinu i flexible, es corre el risc de ser oblidat per la majoria o de no ser apreciat en la justa mesura. Acostuma a ser afirmatiu i existeix, no tant pel sol record d’uns fets intrascendentals, sinó com una lectura de la pròpia experiència; fent referència a històries i essències expressades de forma referencial.

Si tracto de ser sincer amb mi mateix, el jo que viu l’experiència físicament, em pregunto, quina es la intenció del meu altre? Formular-se com a historiador d’un mateix, cronista de la quotidianitat o simplement per la satisfacció que produeix el fet de tenir i construir un jo relatat? Probablement és una mica de tot plegat. I el meu altre jo viatger? Que no fa sinó que complementar-se amb la descripció de contextos dispersos, però integrats per l’element subjecte del que l’altre n’és protagonista. No pot sinó perdre tota la objectivitat possible, a més d’autoritat, al passar de ser un testimoni fidedigne a ser un “jo” en busca d’una identitat escorredissa. Si jo fos el meu altre jo, tindria un dubte existencial terrible i em sentiria totalment perdut, en un carrer sense sortida i no podria parar de preguntar-me si soc real o només pura ficció. Que terrible és ser un reflex d’algú altre que no et deixa ser ni tu mateix ni l’altre en qüestió. Però no li tingueu pena a aquest pobre infeliç. Jo narrat, et diré una cosa ben clara, encara que no em pertanyis, no ets ningú. Ets pura retòrica! I puc eliminar-te amb el més mínim esforç. Jo t’he creat i jo et puc eliminar en un obrir i tancar d’ulls. Que sàpigues que se t’acosta el dia!

Dijous 6 de maig

L’Adolf s’ha enparellat amb la Matea, en Jan Baptiste amb la Marija i en Sam segueix amb la Agnieska, encara que per la seva habitació sempre en van passant de noves. En Yago ha sortit de l’armari, però ara té el problema que a ell i el seu novio els fan fora de tots els locals. En Ramon Manuel s’ha emparellat amb una polanesa que es diu Ola i en Phillip amb la…, ara no recordo el seu nom, però així podria seguir una bona estona. És normal que els Erasmus acabin per oblidar-se de les seves respectives parelles del poble i que es deixin emportar pel sexe i l’alcohol. Ara, me’ls trobo a tots de paralletes recent formades, agafadets de la mà i fent-se petons en públic. Menys en Yago, que com us he dit, a Polònia si t’atreveixes a mostrar les teva inclinacions homosexuals en públic, t’hi pot anar la vida.

Després d’un parell de mesos, la gran majoria d’estudiants ja s’han construït el seu niuet d’amor. Molt pocs han aconseguit seguir a veta del despilfarro orgasmus. Tots acaben per prometre’s amor i fidelitat i n’hi ha que fins i tot han fet visites a casa des pares respectius. Que si em quedo a estudiar aquí, que si vens tu al meu país, que si la relació no te futur, podem quedar com a bons amics, ens podrem seguir veient per l’escaip i aquest tipus de coses. Ja queda poc perquè s’acabi l’Erasmus i s’han de prendre decisions..

Dimarts 27 d’abril

Després d’un mes, Varsovia segueix igual. Tots els Erasmus segueixen anant a les mateixes festes dicotequeres, segueixen mantenint relacions endogàmiques i poca cosa més. Els professors els hi sembla d’allò més natural que hagi estat un més sense anar a classe i es moren d’enveja quan els hi he explicat que estava viatjant per Grècia. No vegis les festes que m’han fet quan m’han vist de nou. És increïble, sembla que la ciutat que tan havia maleït m’hagi trobat a faltar i tot. La veritat és que no esperava una benvinguda així ni tampoc rebre tantes mostres d’amistat. I tot i que tothom m’ha dit que la setmana passada encara nevava, la primavera també ha arribat a Polònia.

Hola hola!!

Com va per la plana i pel mes enllà? Jo ja torno a estar en terres eslaves,.. però només fa una setmaneta que vaig tornar de Grècia i encara no havia pogut treurem-la del cap. La veritat és que quan vaig està allà ja es respirava un ambient molt caldejat i suposo que el fet d’haver conegut en primera persona la situació actual d’Atenes em feia estar a l’expectativa del que podia ocórrer avui i els pròxims dies. Intento fer-me a la idea de l’ambient que es deu respirar a la Universitat Politècnica o lo complicada que deu ser la situació al barri Exarjia d’Atenes, però des de la distància tot queda perfectament distorcionat. Ara mateix és molt probable que des dels vostres televisors, radio.. us estiguin bombardejant amb tot tipus de missatges propis d’aquest tipus d’esdeveniments. I és que quan s’ha de fer front a les mobilitzacions massives tots els partits polítics es posen d’acord. Però les interpretacions més sensates del que succeeix al nostre voltant i altres petits detalls significatius no apareixen mai a la premsa convencional. Per mi, aquesta carta que us adjunto a continuació, és útil per desmuntar bona part de tota la demagògia que se’ns tira a sobre durant els pròxims dies. Però tan sols és una pinzellada, un petit detall que no pot actuar en contra de l’arsenal polític que quotidianament fa crida a la calma.

Un empleado del Banco Marfin

Siento la obligación hacia mis compañeros de trabajo, que han muerto hoy tan injustamente, de hablar y decir algunas verdades objetivas. Estoy enviando este mensaje a todos los medios de comunicación. Quien todavía tenga algo en la conciencia debe publicarlo. El resto puede seguir el juego del gobierno.

El cuerpo de bomberos nunca había emitido una licencia de explotación para el edificio en cuestión. El acuerdo para su funcionamiento se obtuvo bajo cuerda, como prácticamente ocurre con todos los negocios y empresas en Grecia.

El edificio en cuestión no tiene mecanismos de seguridad contra incendios en el lugar, ni planificados ni instalados – es decir, no tiene rociadores de techo, salidas de incendio o mangueras de incendio. Sólo hay algunos extintores portátiles que, por supuesto, no puede ayudar en caso de fuego intenso en un edificio que se construyó con normas de seguridad hace tiempo obsoletas.

Ninguna oficina del banco Marfin ha contado con miembros del personal capacitados para casos de incendio, ni siquiera en el uso de los pocos extintores. La gerencia también utiliza los altos costos de la formación como pretexto para no darla, y no ofrece ni siquiera las medidas más básicas para proteger a su personal.

Nunca ha habido un simulacro de evacuación en ninguna sucursal, ni tampoco ha habido sesión de entrenamiento con los bomberos para dar instrucciones sobre situaciones como ésta. Las únicas sesiones de entrenamiento que han tenido lugar han sido para situaciones de terrorismo, y en concreto la planificación de la huida de los directivos.

El edificio en cuestión no tenía instalaciones especiales para el caso de incendio, aunque su construcción es muy sensible a esas circunstancias y a pesar de que estaba lleno de materiales del piso al techo. Materiales que son muy inflamables, tales como papel, plásticos, cables, muebles. El edificio es objetivamente no apto para ser utilizado como un banco, debido a su construcción.

Ningún miembro de la seguridad tiene conocimiento de primeros auxilios o de extinción de incendios. Los empleados del banco tienen que convertirse en bomberos o en personal de seguridad de acuerdo con el apetito del propietario Sr. Vgenopoulos [de Marfin Bank].

La gerencia del banco prohibió estrictamente que los empleados se retiren hoy, a pesar de que se les había pedido insistentemente desde muy temprano esta mañana – mientras que también obligó a los empleados a cerrar a las puertas y confirmar en repetidas ocasiones que el edificio permaneció enterrado durante todo el día, por teléfono. Incluso bloquearon el acceso a Internet a fin de evitar que los empleados se comuniquen con el mundo exterior.

Desde hace varios días se viene aterrorizando a los empleados del banco en lo que respecta a las movilizaciones de estos días, con la “oferta” verbal: o trabajas, o te despido.

Los dos policías encubiertos que trabajan en la sucursal para la prevención del robo no se presentaron hoy, a pesar de que la dirección del banco había prometido verbalmente a los empleados que iban a estar allí.

Por fin, señores, hagan su autocrítica y dejen de deambular fingiendo escandalizarse. Ustedes son responsable de lo que pasó hoy y en otro país (como los que les gusta usar de vez en cuando como ejemplos destacados en los programas de la TV) ya habrían sido detenidos por las acciones anteriores.

Mis compañeros de trabajo perdieron la vida hoy por maldad: la maldad de Marfin Bank y el Sr. Vgenopoulos que personalmente se encargó de dejar explicitado que cualquiera que no fuera a trabajar hoy [5 de mayo, día de huelga general!] no debería molestarse en llegar a trabajar mañana [ya que sería despedido].

Bitllet obert

Introducció

Avui fa exactament un mes que vaig marxar de Varsòvia, per començar la continuació d’aquest viatge particular. Ha set un mes perfecte per trencar la monotonia de l’últim sospir hivernal. Durant aquest mes no he tingut molt temps per escriure i moltes menys possibilitats per preocupar-me de res. La mort del president polonès i altres alts càrrecs del partit conservador m’han agafat totalment desprevingut, però el volcà d’Islàndia m’ha enganxat de ple. Mentre mitja Polònia estava de dol i l’altre mitja es moria de fàstic perquè no trobava bars oberts, l’Erasmus s’ha despistat en un viatge de plaer per l’Europa Sud. A Itàlia, al talo de la bota, es d’on comença aquesta aventura hel·lènica. Però la motxilla que em poso a l’esquena la majoria dels dies de la setmana em recorda que aquest viatge ja fa temps que dura. De totes formes, per no confondre’m mes del que ja estic, aquest nou capítol comença al sud d’Itàlia i acaba a Atenes, però com que els viatges sempre porten imprevistos i una bona pila de sorpreses. El final ja no el podem situar a Atenes, sinó a Roma. Però espereu-vos perquè això no acaba aquí. A Varsòvia que és on actualment i tinc la meva cova, es una ciutat que m’omple de dubtes, per tant no estic segur que pugui dir que el viatge acabi a Roma. En conclusió i arribats en aquest punt, concloc aquesta introducció absurda amb un símbol d’interrogació que atravessa la meva vida des del principi fins al final.

1

Els paisatges es succeeixen, mentre avancem en direcció a les rocalloses de Meteoras. Passem per vinyes i olivars, creuem ports de muntanya i descendim les valls vorejant les conques fluvials. I mentre observo aquest paisatge de somni, quedo profundament adormit. El transportista que ens havia agafat a la carretera ens desperta tocant el clàxon sense parar mentre crida “malaka” com un posseït (expressió d’aquestes que els grecs utilitzen per tot). Acta seguit ens mira somrient i ens assenyala les muntanyes. Ja hem arribat als monestirs de Meteoras, i malgrat no haver vist mai res semblant, no puc evitar comparar-ho amb les muntanyes de Montserrat. Les agulles de roca s’alcen imponents cap al cel, i al capdamunt s’hi han construït desenes de monestirs que pengen al buit. Aquests monestirs es confonen amb el color de la roca, mentre que als seus peus s’obre un paisatge de valls frondoses on hi viuen tortugues i tot tipus de rapinyaires que es baten en duel amb els penya-segats. L’església ortodoxa ha aconseguit compenetrar-se totalment amb una geografia aresta, fent dels monestirs de Meteoras una ofrena religiosa i un mitjà per accedir a Deu. Meteoras, que en grec significa “suspès en l’aire”, ens ha convidat a desplegar les ales i llençar-nos al buit.

2

Ens acabem de retrobar amb una joia granadina que irradia felicitat. Son les 12 de la nit i, després d’una tarda fent autostop, hem aconseguit arribar a Salònica. Evidentment no hem menjat res, però no importa perquè estem tan emocionats que això es totalment secundari. Ens dirigim directament a la Universitat. A Grècia, la Universitat és dels estudiants. Se la senten totalment pròpia. No paguen taxes, tenen menjadors totalment gratuïts, els materials i llibres pagats i tots els caps de setmana utilitzen les seves instal·lacions per fer-hi festes. Però la festa d’aquest dissabte no era precisament com ens l’esperàvem. Només d’arribar a la universitat ja veiem que un contenidor d’escombraries crema al mig del carrer i a l’interior de la Universitat, considerada asil polític (on la policia no hi pot entrar sense un premis del rectorat), els estudiants estan molt enfeinats com per estar gaudint dels concerts; es dediquen a preparar els còctels molotov, carregar-se les butxaques de rocs i equipar-se per fer front als moviments de la policia.

Ja fa més d’un any que des d’Espanya observàvem com tota la joventut, guerrers d’Esparta, li plantaven cara a la ministre d’Educació, quedàvem impressionats quan ens parlaven dels mesos que feia que tenien les universitats totalment paralitzades i de les estratègies que utilitzaven per atacar les comissaries. Però la mort d’un jove d’Atenes en mans d’un policia va fer esclatar el polvorí i els moviments socials de Grècia van entrar en escena. Actualment, malgrat que la situació del país ha canviat radicalment des del desembre de l’any passat i els joves han deixat d’omplir les portades de la premsa internacional, em trobava dins de la universitat convertida en un forti dels estudiants.

De cop, no molt lluny des d’on estàvem observem com una ràfega de còctels molotov impacte a pocs metres dels agents antidisturbis. I en pocs minuts, el campus universitari queda cobert de gasos lacrimògens. Un dels estudiants que rondava per allà ens ofereix unes màscares per protegir-nos dels gasos i ens dona la benvinguda a Salònica.

3

Segons la mitologia grega, Prometeu va crear l’home del fang i li va donar vida a partir del foc diví. Una alegoria que pren molt sentit en la Grècia actual, on el foc s’ha convertit en el símbol de la revolta i desperta passions, però el seu us es castiga amb duresa. Com va castigar Hefesto, el símbol del foc, a Prometeu. Encadenant-lo en una roca on una àguila se li menjava el fetge.. El monopoli de la violència en mans de l’estat, actualment omple les presons d’ànimes creadores. Quan vindrà Hèrcules a matar l’aligot? Creieu que el govern grec aconseguirà desafiar els estudiants sense incendiar ciutats senceres?

4

Naveguem durant hores, quasi dies, sense mapa ni sense poder estimar-ne la velocitat, però a cada pas tot es transforma. No és un horitzó sense imperfeccions, sinó que en mig de l’Arxipèlag grec, tens la sensació de que mai deixaràs de descobrir noves terres desconegudes. Contínuament apareixen noves illes que des de l’horitzó s’alcen amb virulència sobre el nivell del mar i dibuixen perfils escarpats i solitaris. Son desenes d’illes les que ja han quedat a les nostres esquenes, i pel que sembla escara no es l’hora d’agafar el timó, sinó de que les corrents marines ens portin a la deriva. Ens queden tantes illes per conèixer.. Per que no perdre-s’hi? I si naufraguem, a quina de totes elles anirem a parar?

Nosaltres hem escollit una illa per fer-hi parada i fonda. Es diu Samothraki, està molt aprop de Turquia i es coneix per ser una illa de llibertins i hippies que es passen el dia celebrant orgies i prenent el sol. Era lògic decidir obrir la caixa de Pandora en aquesta illa. Tot i que està pràcticament deshabitada, es un autèntic paradís terrenal. Podria explicar moltes coses de Samothraki, però el que allí hi vam passar serà un dels meus millors tresors.

5

A Atenes, lluny de l’Acropolis i els carrers presos pel turisme de masses, hi ha un barri d’irreductibles. Al bell mig, el que havia set un parquing de cotxes, ara es una plaça ajardinada construïda amb l’esforç de tots els veïns i veïnes. On s’alçaven ruïnes que esperaven ser devorades per la rapinya d’especuladors immobiliaris, s’hi han construït els centres socials. I al carrer on la policia va matar al jove Alexis, cada nit i ploren les sirenes i s’escolten les Zorbes, harmonia de tristesa i lamentacions. La policia ja no entra al barri, però cada nit, els antidisturbis es despleguen per les grans avingudes que marquen el perímetre del barri. Avui és una nit tranquil·la, però la tensió que es respira en l’ambient és latent.

Papandreu no només ha declarat la guerra als anarquistes, sinó als professors, transportistes, pagesos… Va arribar a president amb un discurs de centre esquerra després de que l’anterior govern salves banc rera banc amb diner públic. Però ara que s’ha “descobert” la fragilitat de l’economia grega, qui salvarà l’estat de la seva crisi financera? De la nit a dia, els deutes de tercers s’han convertit en un problema de tothom. Els líders de la UE diuen que no deixaran que Grècia entri en bancarrota, però si Alemanya i França surten al rescat, li exigiran un sacrifici similar al que exigia el FMI als països amb grans deutes externes: retallar en tot tipus de prestacions socials a més d’un fort augment dels impostos i privatitzacions del sector púbic. Alguns economistes estan convençuts que Grècia s’està convertint en un experiment que consisteix en aprofitar el context de crisi econòmica i financera per aprofundir en les polítiques neoliberals. Papandreu va ser elegit sobre la base d’un programa de redistribució i de justícia social, però actualment està fent totalment el contrari.

El govern diu que està contra la crisi, però en realitat està atacant els drets dels treballadors. Per això les vagues seguiran, els anarquistes seguiran llençant molotovs i la ràbia contra un govern traïdor augmentarà. Si Grècia que te una forta militància als moviments socials i ha demostrat que saben com resistir cau, Espanya i els altres països del soterrani d’Europa també cauran.

Epíleg

Un volcà s’ha fet present a les nostres vides i hem hagut de traçar noves rutes. No serveix de res lamentar-se i llepar-se les ferides. Al cap i a la fi, haver de segui viatjant ja no és cap novetat. Des del vaixell ja observo la costa italiana i em dirigeixo sense preses cap a Rieti,  una petita ciutat de les muntanyes de l’interior d’Itàlia, on m’esperen grans quantitats de motzzarela, pesto i parmesà.

Continuarà…

Dilluns 22 de Març

Poznań és una de les ciutat més important i antigues de Polònia. És una ciutat molt bonica, molt més que Varsòvia, però és comprensible si tenim en compte que Varsòvia va quedar totalment devastada després de la segona guerra mundial i es va reconstruir ràpidament durant el règim comunista. En canvi a Poznań, tot i tenir els mateixos barris de blocs soviètics, també es manté la part antiga i no tens la sensació d’estar en una gran ciutat. L’Ola, l’amiga que he anat a veure, viu en un pis molt antic amb 10 persones més, però aquest cap de setmana almenys hi havia 15 persones més de lo normal. El motiu era una manifestació en contra del desallotjament del centre social històric de Poznań.

A Polònia el tema dels moviments socials brilla per la seva absència. Només petits grups d’activistes sobreidentificats i comptats centres socials es mantenen autònoms a la política institucional. Cal tenir en compte la poca mobilització de la societat polonesa per entendre les possibilitats d’un centre social, però la veritat és que Rozbrat era excepcional i per arreu de l’espai s’hi respiraven els 16 anys d’activitats al marge del capitalisme. Un centre social, molt influenciat per l’estil Berlinès, que fa goig de veure. I com que Rozbrat és un dels punts forts del moviment autònom de Polònia, la manifestació es preveia mogudeta. Les normes de seguretat per dificultar les tasques de la policia eren les següents: vestir-se íntegrament de negre, portar passamuntanyes, apuntar-se el número de l’advocat a la mà, etc, etc.. Efectivament es tractava del Black Block, la facció més radicalitzada dels moviments socials d’Europa. I la crida a resistir-se al desallotjament de Rozbrat va rebre la solidaritat d’anarquistes vinguts d’arreu d’Europa (Alemanya, Holanda, Grècia, Espanya…). Portaven mesos organitzant la manifestació, tenien ganes de fer-se sentir i tot estava anant sobre lo previst. 

Per sort, la manifestació era legal i la policia no va ser provocativa. Era fonamental evitar un enfrontament directe entre policies i manifestants si no volien deixar tota la ciutat convulsionada. Amb la reportera d’Indymedia vam comptar uns dos mil manifestants i a mi em sembla que més de la meitat eren els encaputxats desafiants. Però finalment, totes les accions que es van dur a terme durant el recorregut estaven perfectament organitzades i la manifestació va transcórrer sense greus complicacions. Per sort, encara no he hagut de conèixer les comissaries poloneses i ho vaig poder festejar fins altes hores de la matinada ballant arrambat a les okupis poloneses. Visca Polònia!

Divendres 19 de Març

En Sam, el meu company de pis, sap treure-li ferro a totes les situacions i es fa un fart de riure quan li explico els meus drames. M’ha confessat que després de que li parlés tan de la Klementyna, no es va poder resistir a anar-la a veure a l’oficina de relacions internacionals. Es moria de curiositat per saber qui era. Diu que aquesta història entre la Klementyna i jo no es pot acabar aquí, que inconscientment em nego a deixar-la de veure. Més o menys m’ha dit que si no m’atreveixo a trucar-la “començaré a pensar que ets un covard de veritat i que t’afogues en un got d’aigua”. No l’he tornat a veure des d’aquell dia que vam coincidir al cafè i que molt amablement la vaig enviar a pastar fang. Però potser sí que te raó, potser podem tenir una cita més informal i distreta. Al cap i a la fi no sembla tan diabòlica i després de tants encontres em sembla que m’hi hauria de reconciliar. Però haurà de ser més endavant perquè aquest cap de setmana torno a marxar de la capital en direcció Poznan, on hi viu una amiga polonesa que va fer el seu Erasmus a Granada. Em sembla que els que van viure al pis d’hostafrancs saben de qui parlo…

Dijous 18 de Març

Som-hi tots que la vida és per gaudir-la i s’ha de celebrar. Ahir tocava el San Patrick’s Day, una de les festes més populars dels Irlandesos que com us podeu imaginar, consisteix únicament en torrar-se fins acabar estès a terra. Per entrar gratuïtament a la “Erasmus Party” organitzada per la ocasió, t’havies de vestir de color  verd o simplement intentar-li caure en gràcia al porter de la disco. Però deixant de banda els capritxos de l’amo de la discoteca i tot criteri musical, pots ballar amb poloneses, croatas, russes, búlgares i turques durant tota la nit!. Visca Polònia! M’estic pensant seriosament fer-me del Facebook per enterar-me de totes les festes que s’organitzen i, potser també hauria de trucar a la Klementyna per convidar-la a prendre unes cerveses i donar-li les gràcies. A la festa d’ahir, encara que posessin la música més comercial que existeix, t’ho passes d’allò més bé ballant amb aquesta gent. Realment, els catalans som totalment diferents a la gent de l’europa de l’est (els que veu estar a Eslovàquia amb mi, ja recordareu com hi anaven les servies!)… Quines arrambades, quins “bailoteos”. Hi havia gairebé tots els estudiants Erasmus dels cursos que estic fent. També les poloneses interessades en Llatinoamerica, que els i encanta poder practicar el seu castellà amb mi (el què no vaig acabar d’entendre és perquè una d’elles es va entestar a parlar-me en Portuguès). Però l’única persona que no m’hi vaig trobar, i potser és una de les persones que m’hauria agradat més trobar-m’hi, és l’Elsa, la nostra estima Elsa. Que la seva actitud responsable, crítica i estudiosa l’allunyen d’aquests ambients etílics. Cal dir que la comunitat jueva organitzen les seves pròpies festes i acostumen a ser força restrictives i exclusives. Però en realitat, tampoc me l’imagino ballant arrambada a qualsevol dels estudiants d’intercanvi o perdent els papers, com ho fem la majoria dels mortals. A l’Esla, l’única forma de veure-la amb freqüència és anant a totes les classes. I avui, com acostumo a fer religiosament, he anat a una d’aquestes classes, la clau per seguir compartit bons moments i cafès horribles.

Dimarts 16 de Març

Varsòvia, tot i no tenir la gràcia de ser una de les ciutats de moda d’Europa, té les seves particularitats i coses interessants. Moltes d’elles es concentren al mercat de Koło, un mercat d’antiguitats i rampoines que, tot i assemblar-se força als encants vells, és força més surrealista. En aquest mercat i podem trobar tot tipus d’objectes relacionats amb l’antiga unió soviètica i la segona guerra mundial. Des de paper de vàter rus fins a estàtues amb la cara d’en Lenin o l’Estalin. També hi havia la secció de uniformes d’oficials de l’exèrcit, accessoris com tot tipus de màscares de gas, punyals amb les insígnies, etc… i sense cap tipus de llicència pots comprar una pistola amb munició per menys 70€ i un vestit vell de cosmonauta soviètic per poc més de 100€. Però el millor de tot, millor que tots aquests objectes carregats de simbolisme, millor que la satisfacció de poder-te endur un pessic d’història o regatejar amb polonès pel vestit de cosmonauta, és quedar-se amb el tipus d’elements que corren per aquest mercat. Les persones que freqüenten les paradetes del Koło son lo més autèntic que et puguis trobar. Tots ells, vestits amb antigues gavardines color caqui, barrets russos amb l’estrella roja, botes de l’any de la catapún i rostres curtits pels fred i el temps, són el que més m’ha cridat l’atenció d’aquest reducte de nostàlgics en una ciutat que intenta esborrar el seu passat a marxes forçades. 

Després de la visita a Koło he anat a dinar a un “Milk bar”, que són els menjadors populars subvencionats per l’Estat. Un altre petit reducte de l’antiga unió soviètica que l’actual Estat capitalista ha considerat que s’havia de preservar. Són restaurants molt austers on pots menjar els plats típics de Polònia per molt pocs diners. Sabem que la gastronomia polonesa no és cap meravella, però a mi sempre m’ha agradat provar-ho tot. Sopes de remolatxa, de fècula, avena o blat serrai. Alguna peça de carn acompanyada de col, patata i raves. I de postres un kefir. Ja veieu que no és cap cosa, però els “Milk bars” és una bona opció per la gent que viu amb molt pocs recursos o simplement que després de tants anys de racionament no es poden imaginar un altre cosa diferent. Aquí al Milko, sembla que el rellotge s’hagués aturat per sempre. Però quan surts altre cop a la ciutat és inevitable no quedar enlluernat pels moderns gratacels de vidre, la gran quantitat de sucursals bancàries alemanyes o de franquícies americanes. Sens dubte, el contrast és evident, però després d’un temps de respirar els aires de Varsòvia, t’adones que no són dos móns paral·lels, sinó una mateixa expressió de continuïtats i discontinuïtats metropolitanes.

Dilluns 15 de Març

En Camille i la Goixa (escrit tal com sona… potser en polonès seria Goschza, o ves a saber com…), els que ens han acollit aquest cap de setmana, ens esperaven amb un esmorzar alemany. Pels que el pa amb tomàquet és la seva religió, un esmorzar alemany vindria a ser un esmorzar-dinar a base de taules d’embotits i formatge, ous passats per aigua, bon pa, cafè, suc de taronja natural, un bol de iogurt amb fruita i cereals i, el més important de tot, la nevera plena de cerveses. En Phillip, l’Erasmus d’alemanya amb qui he fet aquesta escapadeta, cridava com un posseït “King Breackfast on the planet holidays!!”. D’això jo en dic fer una arribada triomfal!. Aquest esmorzar va durar hores, i quan ja semblava que ens havíem de mobilitzar per anar a visitar els entorns de la ciutat, va arribar la Marta, una amiga de la Goixa i en Camille, i sense ni tan sols presentar-se, va desenfundar una ampolla de Vodka del seu macutu i va exclamar: ¡Viva Polonia!

I després d’aquesta arribada a Koszalin, tot el dames és força confús i bastant difícil d’explicar. Però entre tot aquest sarau de poloneses que anaven i venien de casa carregades d’alcohol dur, també vam intentat superar la nostra borratxera per anar a fer ninots de neu a les platges del Mar Bàltic, per conèixer la zona dels llacs glacials i anar a patinar sobre gel. Per la meva decepció, a Koszalin no tenen ni clima tropical, ni dones amb bikini ni cap rastre del sol durant els tres dies. Res de posar-se moreno ni molt menys. La que sí acabava “morada” de veritat era la Marta, quin fart de beure!! Quin fondo que tenia la dona! No hi ha qui els pari als polacs. El Plaster (Plastelina) seria el Paster de Koszalin i crec que és un dels locals nocturns més tòpics de Polònia; on l’amfetamina és un recurs fàcil i barat pels més desfasats i la farra és un descontrol de músiques balcàniques barrejades amb alcohol d’alta graduació. Almenys, això és el què recordo de les nits al Plaster. Els matins, només quedava preguntar-se què va passar ahir a la nit, on he deixat totes les meves coses?. Perquè tinc un xupetón al coll i un ull morat?

La resposta a tots els nostres excessos és fàcil!

Visca Polònia!

PLATGES INCREIBLES I RIO DE JANEIRO

Cal dir que aquesta és l-última entrada al bloc dels tres que es fa des de Llatinoamerica. Han passat molt rapid els 4 mesos i mig i ara, vist en perspectiva, el que queda del viatge és increible. Expericencies viscudes, realitats conegudes, cultures, indigenes, cariocas, gauchos, rons amb cola, fernets, san pedros, caipirinhas, paisatges espectaculars, salars, muntanyes de 4000, 5000, 6000 i 7000 metres, deserts, Bolivia, increible Bolivia, extensions increibles, planes,  rius enormes, selves, platges….són tantes i tantes les coses que sempre més quedarà en la memoria. Llatinoamerica és interessant per moltíssimes coses i contant amb la gran quantitat de putades que han arribat a patir i que encara estan patint, l-únic que es pot fer quan coneixes aquestes terres és tenir una mica d-ampatia i per sobre de tot ser coincient de la hisòria  viscuda, passada i actual.

Després de fer el meu rècord de viatge de 25 h viatjant (22 al bus d-Iguazú a Rio i 3 més de Rio a Angra) vaig arribar al meu destí. Ilha Grande. Una illa gairebé perfecte que queda a uns 200 km de Rio. En aquesta illa hi vaig trobar el què hi anava a buscar. Tranquilitat, calma, relax i unes vacances d-aquelles de no fotre ben res. Van ser uns dies de tumbar-se, escoltar música, llegir, llegir molt, ara al sol, ara a l-ombra, ara a l-aigua, ara a fora. Vaig arribar dimars a l-illa i el dijous havia de marxar. Al final l-Illa em va atrapar i m-hi vaig quedar un dia més (si hagués tingut més temps m-hi hagués quedat una setmana més). La primera tarda, reconeixement de l-illa i una tarda tranquila a una platgeta a la vora. El dimecres vaig fer una caminada passant per selva, on t-hi trobabes uns colegues molt xics, uns monos diminuts, i per platges fins que vaig arribar a la Praia Lopez Mendeza, una platja inmensa de sorra blanca. Sort que vaig decidir quedar-me un dia més perquè va ser el dijous quan vaig cumplir les meves expectatives de l-Illa. Em vaig ficar les ulleres i el tub (allò que popularment es coneix com a fer snorkel) i vaig nedar entre coralls, peixos de tots colors i tortugues. Aquí em vaig adonar realment que sense pressa no existeix el temps.

Després de 4 dies de desconexió, només calia entrar a una de les ciutats més boges i amb més caos de les que hem estat aquest temps per tornar a la realitat. Entrar a Rio és quelcom increible. Primer perquè només d-entrar ja et trobes inmers en una Favela enorme i després perquè el caos circulatoria que es forma als carrers és enorme. Després de buscar i rebuscar vaig trobar allotjament a Copacaabana.

A Rio doncs…gairebé no he tingut temps de fer res. Vaig arribar, vaig buscar allotjament i res. L-endemà, una mica en contra de la meva voluntat, però essent aquesta l-única manera de fer una visita per els racons més simbòlics de Rio, vaig contractar un tour que em va dur als punts d-interés de Rio. De manera que vaig passar per el Cristo de Corcovado, el Maracanà (tampoc és tant gran com diuen eh!), el sambodromo, la catedral (una catedral mai vista -mireu les fotos- tan poc catedral…) i per últim l-Urca i el Pan de Azucar, les dues muntanyes típiques de Rio on s-hi puja amb teleferic. Tot això passant per el centre de la ciutat, Santa Teresa (antic barri de colonitzadors i l-únic que té tramvia), alguna que altre favela…etc. I tot això en un mínim temps de 4 hores. Rio és una ciutat molt interessant, té un pilot de coses per veure, per fer, per gaudir, però amb un dia no es pot fer tot. Això sí, és una de les ciutats on hi he pogut veure més miseria, més pobresa, més contrast. Brasil és un paìs completament vengut a les grans corporacions yankes, cosa que provoca aquesta desigualtat social en ciutats monstres com Rio de Janeiro i Sao Pablo.

Aquí, més que en qualsevol lloc, se sent, es viu, es nota i es respira la desgracia que ha causat el capitalisme. Des dels seus inicis neoliberals fins a la forma actual de grans corporacions, el capitalisme, amb moltes i molt diverses banderes d-estats, ha explotat, robat i contaminat els rius, les terres i el subsol llatinoamericà i ha arrancat a moltíssimes persones del seu lloc d-orígen per a utilitzar els seus braços com a motor d-explotació i enriquiment. S-els hi ha robat la terra i s-els ha fet ser còmplices de tots els robatoris. Els responsables de tot això han quedat gravats als llibres d-història com a personatges cèlebres dignes de memòria o acualment exercèixen els seus delictes sota el nom de grans marques corporatives cosumides munidalment.

Agraeixo moltíssim haver llegit Eduardo Galeano i el seu llibre -Las venas abiertas de America Latina- que m-ha ajudat a veure aquest continent des d-una altre perspectiva.

No asistimos a estas tierras a la infancia salvaje del capitalismo, sino a su cruenta decrepitud. El subdesarrollo no es una etapa del desarollo. Es su consecuencia. El subdesarrollo de América Latina proviene del desarrollo ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inmutable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.

Las venas abiertas de América Latina (Eduardo Galeano)

i el viatge….Puxa! Ya fue! Ara ja, només em queda, demà anar fins a Sao Pablo, dirigir-me a l-aeroport, dormir-hi, a les 6 del matí embarcar, arribar a Bogotà (just pq m-omplin la motxila de drogues dures), passar-m-hi ni més ni menys que 8 h i agafar un últim avió que em durà a la meva Catalunya, a la meva plana de Vic.

Així doncs fins dimars o fins pròximament. Moltíssimes gracies a tots els lectors del bloc que ens heu estat seguint en el nostre transcurs del viatge durant aquests 4 mesos i mig. Rondant per Perú, Bolivia, Argentina, Uruguay i personalment una miqueta de Brasil. Això s-ha acabat!

Dimecres 11 de Març

Inglish pitinglish. Jo que pensava que ja començava a dominar l’anglès… I avui ha quedat més que clar que no n’enganxo ni una. Ha set un autèntic drama. Sort que els Erasmus estem protegits per noséquina convenció de no agressió, perquè lo que he intentat avui, ha set menys que un avort, ha set desastrós. He tingut la meva posada en escena a l’exposició oral que havia de fer amb l’Esla. De la seva part, no he entès gairebé res del que ha explicat. I de la meva part, per les cares que hi posava tothom, em sembla que ningú ha entès res del que he explicat. Suposo que així s’equilibra la balança, oi?. Però bueno, jo n’he quedat tot satisfet! Els hi he dibuixat uns esquemes amb rodones i fletxes a la pissarra i tots contents. I amb l’Elsa considero que ens hem compenetrat molt bé. Malgrat tot, des del primer moment que ens vam conèixer, va quedar clar que ens podíem entendre bé. Aquest cap de setmana marxa a Berlín, i jo també he decidit marxar uns quants dies de Varsòvia. Aniré a banyar-me al Mar Bàltic, el Carib d’Europa!! Avui passaré la nit a un d’aquests trens mítics de la URSS per anar a una petita localitat que es diu Kolobrzec, a casa d’unes poloneses que es veu que son tan maques. El cap de setmana ha començat abans de lo esperat, però ven vingut sigui, que treballar tant no és bo!